La llavor del judici final

Quina tranquil·litat! Quina calma més gran que sento. Ara gaudeixo del silenci, del sol acaronant-me i fent-me créixer. La teva calidesa ho és tot per mi. Sense tu, aquest món seria més trist i fred. Tu que tot ho has cremat, a tot menys a mi. Gràcies sol, per cuidar-me i mimar-me tant.

El vent em fa ballar, danso al ritme de les balades que componem junts jo i el vent. Ara cap aquí, ara cap allà. Llàstima que no quedi ningú per contemplar la meva bella dansa. Gràcies vent, per fer-me cantar i ballar! I gràcies també, per portar-me per tots els racons. No m'ho hauria imaginat mai, això. No. De fet, és el que sempre he volgut. Estar a tot arreu, envair-ho tot. Fer fora a la resta, aquest terreny és meu. I ara puc viure tranquil·lament, sense que ningú em molesti.

Hauria de donar gràcies a ells, també? És possible... Sense ells jo no hauria existit mai, ells em van crear.  Potser sí que hauria d'agrair-los a ells i a la seva glutofòbia. Ha ha! Bé, a mi tampoc m'agrada, el gluten. L'odio! I ara ja no queda gluten a aquest món! Totes les plantes que en produïen... Ja em sap greu (no), però han estat totes substituïdes per mi! El Cereal Zero! Zero gluten, clar! Però això és tan sols un nom comercial. I n'he tingut varis de noms. Triticum ferrazea nulglutina, em van batejar uns. Massa llarg, a parer meu. Em va agradar el que em van posar quan van descobrir les meves meravelloses propietats. Ferrosia! Potent, divertit. Aquells humans... Van perdre completament el cap quan van veure que de mi, en podien extreure un metall d'origen vegetal. Sort, d'aquest "petit detall"... Gràcies a això, ells mateixos em van fer bona part de la feina. Em van plantar per tot arreu, vaig arribar a tots els continents, encara que alguns no em volien... La llavor del judici final, em van anomenar aquests. Em van posar molts noms... La plaga grisa, l'herba de la fi... Tots molt bonics... En fi. Jo no vull noms, no em calen perquè jo soc... Tot. Tot el que queda en aquest planeta. Estic a tot arreu, jo soc els camps, les muntanyes, els edificis fets del meu metall... les criatures que se'm mengen també soc jo, pobres ingènues, potser es pensaven que enfortint el seu cos alimentant-se de mi serien immortals... Bé, d'alguna manera sí. Però ja no són ells, soc jo! Ha ha ha. Jo ho soc tot! Soc aquest planeta, soc els seus habitants. Soc omnipresent! Soc Déu!