divendres, 9 d’agost del 2019

Sang freda - Cendres de pau, ruïnes de records amargs

Sang freda

Illustració: Barca a calma d'Anna Castelló

Capítol 2

Cendres de pau, ruïnes de records amargs


Després d'hores de caminar en la foscor, ja començava a alçar-se el dia. Per sobre del turó on eren, podien veure una gruixuda i espessa columna de fum: seria l'última vista que tindrien de la vila on havien viscut en pau durant tant de temps, la Clariana. Un foc etern calcinava tots els vincles que tenien amb aquell lloc. Les flames s'havien estès cap al bosc que els havia proveït d'aliment, escalfor i protecció durant tots aquells anys i no podien fer res més que mirar-s'ho amb tristesa i frustració des de la llunyania.

Amb el cap cot, seguien el camí que els marcaven, sense saber ven bé cap a on anaven, arrossegades i maltractades pels seus captors. Però havien de ser fortes, perquè els seus fills les necessitaven i si elles no els protegien, ningú no ho faria.

Entre totes les cares de tristor, ràbia, por i incredulitat hi havia la seva. Tenia els ulls enrojolats i irritats de tant plorar. Ara estava enfurismada, sentia un odi profund cap a l'Antíoc, cap als bandits que el seguien i cap a ella mateixa, per no haver pogut protegir a la seva família. Però en aquell moment, cap a qui sentia més ràbia era el seu marit, la seva prepotència i orgull l'havien portat a morir i, tot i que sempre havia estat així, ella pensava que en el moment de la veritat tindria una mica de seny. Però no.

I el seu fill, no deixava de pensar que, si li hagués fet cas, encara continuaria viu i ara caminarien abraçats o donant-se la mà l'un al costat de l'altre, com feien les seves veïnes amb els seus infants. Potser estaria ferit, amb l'ànima trencada i sense ganes de viure, però no estaria mort; les ferides físiques cicatritzarien i trobaria la manera de conviure amb les emocionals, tal com havia fet ella al llarg de la seva vida. Tal com ho havien fet totes. Però com diu la dita: de tal buc, tal eixam, en aquest cas no podia ser diferent i l'Ackie s'assemblava al seu pare, no tant en talent amb armes de foc com en estupidesa i impulsivitat.

Ella tenia molt clara la realitat en què vivien ara: o et sotmets, o mors. Analitzar fredament la situació i valorar si surt a compte resistir i morir, o si paga més la pena viure i buscar el moment oportú per cobrar-se venjança. I això és el que pensava fer ella, tard o d'hora arribaria el seu moment. En aquell precís instant, la seva mirada es va creuar amb la de l'Antíoc, i, per la cara del líder dels bandolers, es va adonar que els seus pensaments es reflectien al rostre. Ja a consciència, va mantenir la mirada amb la qual, si pogués, l'hagués matat allà mateix.

Algú es va interposar entre ella i l'Antíoc.

-Hola Nira... - Va mirar qui havia interromput el seu duel visual, tot i que ja ho sabia, perquè l'única persona viva que li deia per aquell nom era la Cornèlia. La resta de persones la coneixien per Deyanira. Anava a fer-li companyia amb la seva filla Sòlvia, que acostumava a jugar amb l'Ackie mentre elles rentaven la roba al riu. Era el més semblant a una amiga que tenia, però ara no l'interessava gens parlar amb ningú, ni molt menys veure cares de pena preocupades per ella.

La Cornèlia de seguida es va adonar que la seva amiga no volia parlar i, en un últim esforç per mostrar-li el seu suport, va agafar-li la mà per caminar juntes. Però, tot i que al principi la Deyanira va acceptar la seva mà, al cap de poca estona la va rebutjar, deixant-la anar i allunyant-se. Ella ho va entendre, necessitava temps per pair tot el que havia passat i potser la millor manera d'ajudar-la, era deixar-la sola amb els seus pensaments.

- Mama, estic molt cansada. Fins quan hem de caminar? - La Sòlvia, que continuava agafada de la falda de la seva mare, tenia la cara bruta i els ulls mig aclucats.

- Ja arribem, nena. - Un home amb una cicatriu a la cara i les poques dents que tenia corcades va acostar-se a ells. No apartava la mirada de la Cornèlia. - Quan arribem, et quedaràs amb els altres nens, que els grans ens ho passarem bé.

Un altre home, gros i amb cara de senglar va agafar a la Cornèlia pel braç, i li va treure el mocador que duia per cobrir-se els cabells. Va acostar la cara al seu coll i va ensumar, esbufegant com un porc.
- Deixa la meva mare, porc fastigós! - La Sòlvia va començar a pegar-li puntades i cops a l'home gros, mentre ell l'ignorava completament.

Les altres dones no van fer res, continuaven caminant. Ara això podia passar-li a qualsevol d'elles, però les més joves i maques com la Cornèlia eren les menys afortunades.

L'home de la cicatriu es va acostar, amb un somriure irònic, va agafar el seu fusell i va ventar un cop al cap al seu company, que va deixar anar un grunyit.

- Ara no, idiota! Espera't que arribem o el cap s'emprenyarà! - Va cridar, enfadat.

El gros va deixar anar a la Cornèlia, que es va apartar abraçant-se a la seva filla. Els homes van tornar per on havien vingut.

Ja feia estona que les dones de la Clariana i els seus captors havien deixat enrere els boscos, camps i clarianes; ara avançaven per camins cada vegada més complicats i inaccessibles. Havien de passar per un corriol estret per la vora d'un penya-segat, ben arran de mar. Si queien, no ho explicarien.

Per sort, van aconseguir sortir de la zona perillosa sense cap maldecap. El corriol es va anar eixamplant a mesura que descendia fins al nivell del mar on, per sorpresa de totes, van gaudir amb goig les cales refrescants, les roques, les gavines, el soroll de les onades i l'olor d'aigua salada.

L'última platja per la qual van passar eren les ruïnes del que temps enrere havia estat el port d'una gran ciutat pescaire. Tot de barques abandonades a la sorra convertien el paisatge en una imatge trista i desoladora, algunes de les barques encara estaven amarrades al port i suraven dins la mar, el que indicava que no havia passat tant de temps des que les havien abandonat.

El seu destí eren les ruïnes de la ciutat pescaire, que es trobava al cim del penya-segat pel qual acabaven de baixar, i ara haurien de tornar a pujar. Aquesta vegada, però, el camí eren unes escales tallades a la pedra que, malgrat la fatiga i el cansament, les hi van semblar més que atractives.
Antíoc, que liderava la caravana, va ser el primer en albirar les restes de la gran ciutat entre les roques que limitaven el seu camp de visió. Poca estona després, tots compartien la mateixa imatge, el cel clar i assolellat, a l'esquena un mar infinit a l'horitzó i el que quedava de la polis davant seu.

De cop, tots els pensaments dels presents es van unificar en un. Recordaven els desastres de l'últim conflicte bèl·lic, viscuts en les seves pròpies carns. Tothom havia perdut algú a causa de la guerra dels invasors: coneguts, amics, familiars, a un mateix... a l'enemic. Després d'això, molts havien intentat començar una vida nova sense violència; alguns ho havien aconseguit, d'altres, preferien portar una vida més fàcil i còmoda, la de saquejar.

Totes les cares de dolor i pena van entristir l'ànima de la Deyanira. Algunes de les seves veïnes ploraven a l'observar la ciutat, ella sabia que molts dels habitants de la Clariana vivien antigament a aquella ciutat, i que, durant la guerra, ho havien perdut tot. Els més petits, però, no entenien què passava: per a ells tot aquell munt de runa no significava res.

En les expressions dels bandits ara hi podia veure més que simples malfactors. Eren antics soldats que havien lluitat a la guerra, miraven amb por i covardia els enderrocs de la ciutat que ells mateixos havien abandonat. No podia deixar de sentir repulsió cap a aquell grapat de desgraciats. No eren res més que desertors covards i que a més a més, li havien arruïnat la vida.

La pèrdua del seu fill, el seu home, la seva vil·la, el fet de tornar allà, tot plegat no deixava de rondar-li pel cap, juntament amb la idea que havia de tornar a la vida que tenia temps enrere.

diumenge, 28 de juliol del 2019

Sang Freda - Gratitud




L'estança era petita i fosca, les parets eren recobertes d'armaris i lleixes plenes a vessar de plantes i conserves. La claror de les espelmes il·luminava lleugerament la cara de l'home, de cabells llargs, que ara tenia agafada per la rossa cabellera a la mestressa de la casa, avergonyida i plorant mentre demanava pietat pel seu fill.
- Al meu fill no, si us plau... - La dona parlava amb dificultat.
Esgotada com estava, ja no tenia forces ni per suplicar.
El nen, que acabava de presenciar com violaven la seva mare, estava immobilitzat per un dels homes que havien deixat entrar a casa seva hores ençà.
L'home de cabells llargs va deixar anar a la dona.
- Tranquil·la dona, si és tan obedient i participatiu com ho has estat tu, s'ho passarà bé i tot! - Mentre deia això somreia, mirant amb complicitat al seu company.
- Tu, Talòs! No els facis gaire mal, que els vendrem com esclaus.- Va dir sortint de l'habitació esquivant el cadàver de l'home de la casa.
L'home més gros, el que tenia al petit agafat, va començar a salivar. Era el seu torn.
- Sí, Cap. - Va dir mentre començava a treure-li la roba al jove.
Ella es va posar de genolls al seu costat, suplicant.
- Si us plau, pren-me a mi, fes-me el que vulguis, però deixa'l marxar... - Va dir, agafant a l'home per les mans, per separar-lo del seu fill. Però en Talòs ho tenia molt clar, el volia a ell, no pas a ella, que ara ja començava a ser-li molesta.
- Aparta! - Va cridar fent-li un cop de peu, apartant-la d'ells.
La dona, rendida es va deixar caure. Ja no sabia què fer i tampoc tenia forces per fer res.
- Ackie... no t'hi... resisteixis... - va dir amb un fil de veu.
Fins llavors l'Ackie havia estat incapaç d'assimilar tot el que estava passant, però en sentir el seu nom va tornar en sí. Va obrir els ulls com plats i va veure a la seva mare nua al terra i son pare mort al llindar de la porta. Després va veure el que l'home gros intentava.
- I un rave! - Va exclamar, esventant un cop de colze als morros del seu agressor i deixant-se anar. D'un salt es va separar d'ell i amb un moviment veloç va agafar una escopeta de sota la taula que reflectia la llum de les espelmes. Com si encara hi hagués esperança per a ells.
Apuntà al Talòs, que encara no havia reaccionat i disparà sense pensar-ho. Un tro ensordidor va fer caure mort l'home, xocant contra la cuina de pedra i tirant per terra un perol curull de verdura i aigua bullent.
No tenien temps per pensar, ni per quedar-se bocabadats, havien de fugir, però abans que poguessin fer res l'home de cabells llargs ja treia el cap per la cortina de la cuina.
-Talòs! T'he dit que no els fessis cap mal... Tros de... - En veure l'escena va quedar sense paraules. Mai no havia vist un noi tan jove amb tanta bona punteria. El tret estava mili-mètricament centrat entre cella i cella. Impressionant. Però mes que impressionat ara estava emprenyat, i no pas poc.
-Mocós insolent, què punyetes fots!? - Va cridar fent un cop de puny a la paret i fent tremolar totes les lleixes.
Acabava de perdre un dels homes més fidels i obedients que tenia, que tot i ser una mica talòs i ruc, li tenia estima. Així que no li faltaven motius per estar enrabiat.
- Maleït sia! No em deixes alternativa, desgraciat! -Cridava mentre buscava l'arma.
L'Ackie, que era molt ràpid, va apuntar a l'home de cabells llargs. Amb un moment va recarregar l'escopeta i va tornar a prémer el gallet i un altre tro els va fer ensordir de nou, però la bala no va fer més que un forat a la paret. L'home va esquivar el tret i abans que l'Ackie s'adonés es va situar just al seu costat amb dues passes llargues.
- És una llàstima, xicotet. Podries haver tingut una bona vida si no haguessis estat tan agosarat.
Tot just s'adonava que havia fallat el tret, podia notar la vibració de la veu del seu contrincant i l'escalfor del seu alè a l'orella. No podia assimilar-ho. Era el millor amb armes de foc de la vila. Tan sols amb cinc anys havia superat al seu pare, i ara, sis anys després era infinitament millor. No podia creure que hagués fallat en una situació de vida o mort com aquella.
Inconcebible.
Bang!
El noi va caure mort al terra. La mare va fer un crit, incorporant-se i abraçant el cos sense vida del seu fill, plorant desconsolada.
L'home de cabells llargs es va quedar dempeus, mirant l'escena i estrenyent ben fort l'arma, enrabiat.
Un home alt amb rastes fosques i brutes va aparèixer per la porta.
-Antíoc... vull dir... Cap, ja hem escorcollat tot el poble. - Va dir amb to poruc. En veure al Talòs mort es va quedar callat, esperant una resposta o una ordre.
Antíoc continuava en silenci, decebut amb ell mateix per el que acabava de passar.
-Hem mort tots els homes, i a les dones i criatures les hem capturades vives a quasi totes... - Deia, amb por d'importunar al cap.
- Calla Merdós! Agafa aquesta puta i fotem el camp! - Va dir, fent una última mirada al noi i agafant-li l'escopeta.




divendres, 26 de juliol del 2019

Aigua i glaç



Camino sobre un infinit oceà cristal·lí sota un cel blau i serè que omplen el meu camp de visió. Jugant alegre sota els raigs del sol intento arribar a algun lloc fent equilibris sobre una mena de suports desnivellats; frescos i tan transparents com l'aigua que em rodeja.
Fa un dia esplèndid, meravellós, però de sobte trepitjo un fràgil tros de glaç que hi ha entre dos desnivells; es trenca i caic.

L'aigua m'atrapa i no em vol deixar anar, intento tornar a pujar però la mar es moguda i no faig més que empassar aigua, ara una onada congelada m'envesteix des d'un dels desnivells més elevats. El pes dels trossos de gel m'arrosseguen cap al fons, que esdevé cada vegada més fosc i fred.
Noto com el meu cos cedeix ràpidament davant del glaç; la sang, cada múscul, l'aigua que em forma es torna freda i sòlida a una velocitat de vertigen, mentre veig com el fil de llum que ve de la superfície és cada vegada més prim i la claror més llunyana.

Les ganes de viure són més fortes que l'aigua i el glaç! Començo a moure'm tan ràpid com puc, intento descongelar els braços i les cames a la vegada que desitjo ascendir cap a la vida i tornar a sentir la claror del sol acaronar la meva pell.

Un cop de realitat m'obre els ulls; és inútil. El meu instint de supervivència em diu que pari, que em surt mes a compte deixar-ho correr, deixar-me anar. I així ho faig: m'aturo i observo com l'últim bri de llum desapareix i tot es torna negre. Sense oferir més resistència, a poc a poc el meu cos deixa de respondre, dedico els meus últims moments a contemplar detingudament com m'adormo per sempre; em moro.

Desperto de cop. El cor em batega a mil per hora i estic glaçat.
M'ubico desacompanyat, tapat per un llençol prim. A poc a poc recupero l'alè mentre la llum de l'alba comença a il·luminar-me, quan de cop un pensament m'enlluerna i em fa oblidar el malson que m'ha despertat tremolós: aquesta propera nit serà impossible morir de fred perquè dormiré amb tu.
Amb aquest pensament començo el dia d'avui; alegre.